Serra de Tramuntana
Unesco - World heritage
Serra de Tramuntana

Records i tresors d'una vida vora el mar

 

La vida és com aquests petits tresors que el mar deixa al costat de la platja: un vidre arrodonit per l'onatge, una copinya buida, un tros de rem, una vella xarxa de pesca. Cada tresor és un record i una història. Cadascun guarda la naturalesa, la saviesa i la vida.

Avui, recollim a la mà les històries den Joan, un pescador octogenari, un home de mar amb els peus a la terra, que va morir en els dies que van passar entre l'entrevista i la sessió de fotos.

Com un llaut, va resistir les pitjors tempestes, i, un dia, un cop de mar qualsevol el va enfonsar fins al fons, un lloc on s'ha convertit en paisatge i memòria de la seva cala, la de Deià i la seva Serra, la de Tramuntana.

CATEGORÍES: Cultura.

22.11.2016
 

TRESOR 1: LA FAMÍLIA

No sé quan vaig arribar a Deià. Primer arribaren mon pare i ma mare. Es deien Joan (com jo) i na Catalina. I jo vaig néixer aquí, a Ca na Mateva.

Ma mare va néixer aquí també i era guantera a Can Bailón, una fàbrica de guants de senyora que teníem a Deià i que emprava a totes ses dones des poble per vendre-los després a Can Rovira, a Palma.

Mon pare va néixer a Can March, devora s'Ajuntament i va fer tota sa vida de pescador... encara que no ho era!

Son pare era carboner i com que hi havia crisi i tallaren els arbres grossos, així que es feren pescadors perquè eren aficionats a anar a pescar.

Eren dos germans: es meu pradí i es seu germà. Es meu pradrí era xarec, un mal pescador: patia molt d'ofegor i molts dies no podia ni sortir.

Per ser mariners, hi han de néixer!...

i ell era carboner. Es dividiren sa cala en dues: on hi ha ara s'escar romput i s'escar de Sa Pedrissa.

 

TRESOR 2: ELS SUSTOS PESCANT

Només tenguérem un susto pescant. I jo no el duia. El duia mon pare, perquè jo no sabia de que es tractava. Estàvem pescant jarret i calàvem vàries barques una damunt s'altra, però es que calava davall no podia treure fins que no havien tret tots. Noltros haviem arribat des primers i calat es segons. Mon anàrem a pescar calamars... i es va començar a sentir un renou al cel. Mon pare va voler partir a mirar si els altres se n'anaven i podíem treure, però els altres venien de més a prop i no frisaven. Noltros sí, que veníem de més enfora... i ens agafà un temporal de "lo lindo".

Jo duia un abriguet, i ell em va dir: "llevat s'abric!". Jo tenia fred... i no volia però me'l vaig llevar. Ell m'ho deia per por de trabucar i que s'abric no fes que m'ofegues, però vàrem arribar a sa foradada així com poguérem i allà vàrem treure sa barca.

TRESOR 3: ES NEGOCI DES PEIX 

En aquell temps, a Deià hi havia només un pescador que venia de Valldemossa es cent Roig. Però quan va venir ja era vell i duia una barca xareca. En aquell temps, clar no hi havia motors, tot era a rem. Bots de 5 metres. I punto! Per això o pescàvem molt a lluny, de sa punta de Sóller fins s'Estaca. Es pescava amb armejades, una xarxa composta de tres, aferrades. Agafàvem peixos grossos de 2 o 3 quilos. Si ses xarxes eren bones! Prest ni va arribar a haver-hi cinc famílies que venien cada dia 100 quilos de peix. I ara, no n'hi ha cap.

Es peix bó no es venia a Deià, perquè a Deià no hi havia senyors.

Es que menjaven molt de peix eren es margers, sa gent bé, en una paraula.

Sa pesca anava cap a Sóller... o cap a Palma.
Mon pare pescava anfossos de gambí i a cada roca n'hi havia mitja dotzena. Es grossos, els enviava per es maleters, l'amo de Sa Fonda, que tenia un camionot que anava a Palma, es petits anaven a Sóller, que ja hi havia senyors, el dúiem en barca... i a mà, amb una senalla carregada amb 4 o 5 quilos cap es mercat, on ara hi ha es Cafè París. Allà menjaven es millor peix de tots. Des de fa 40 anys, és al revés, mengen es pitjor: primer va a sa llonja, després a palma, se subhasta, es peixaters de Sóller el compren a palma i el duen a Sóller.
Ara, es peix que es compra a Sóller pot tenir dos dies!

TRESOR 4: RUTINES DE PEIX I POBLE

Mon pare agafava els anfossos i els fermava fent-los dos forats (no es moren amb això, poden nedar i fer qualsevol cosa) quan en teníem de 7, 10 o 15 quilos que a Sóller no els volien, els carregàvem i pujàvem sa cala per amunt. Hi havia un homo que li deien es Floquer, que pescava a quasi sempre amb mon pare i tenia s'escar aquí. Cada un agafava un parell d'anfossos... i per amunt (entre 14 i 30 quilos a s'esquena)!

I després, ja carregats, començava sa carrera... es que arribava a nes poble primer, era es que venia més peix. Sempre la guanyaven dos germans: en Salvador i n'Andreu, ells pescaven a propet de sa cala i acabat de sortir es sol, ja ho havien tret tot. Noltros érem sempre es darrers, sempre perdíem! Mon pare deia que quan es peix pega més és a sa sortida des sol. Quan hi ha claror, surten es molls i mon pare sempre esperava. Pujàvem es darrers, però érem, casi sempre, es que pescàvem més.

Noltros veníem es peix on hi ha ara es Cafè es Punt, que hi havia una pedrota posada per s'ajuntament on es venien ratjades i peix de pell.

Quan hi havia temporal a sa cala... "pescàvem" comprant a nes pescadors de Sóller (que pescar allà, a nes Port, és un regal) i ho dúiem a Deià per vendre-ho.

 

TRESOR 5: ELS SUBMINISTRES AL POBLE

Tots teníem cabres per tenir una mica de llet. Aquí no n'hi havia, més que sa des camió d'en Gelat que duia 30 o 40 litres de llet i la repartíem entre tots. I sa de sa botiga que era condensada.

Tothom sembrava per la mateixa raó (ara els horts estan abandonats). A mi me'n va tocar un hort ben bo d'herència, ple de llimoneres. Però quan privatitzaren ses fonts d'aigua, quedarem sense... i s'acabà s'hortalissa. Abans s'aigo era de regal. Cada any pagàvem 4000 pessetes i gastàvem tota sa que volíem, però feren es clavegueram, començaren a cobrar 70.000 pessetes per empalmar i ara l'hem de pagar com es vi i comprar-la en camions.

TRESOR 6: INDUSTRIA DE S'OLI

Aquí sa feia molt d'oli. El feien a Can Boquete o a Can Racó. Hi havia tafones a cada possessió i no en perdíem ni una d'oliva a Deià! Devers s'octubre hi venien al·lotes des pla a fer sa temporada de s'oliva, els hi dèiem gallufes, una paraula que no trobareu a cap diccionari. Sa mà de feina no valia res. Primer recollien tot lo dolent: es torró, aquestes olivetes que només tenen pinyol i poca pasta. Així i tot li trèiem oli que ja bastava per pagar sa feina! Un any jo en vaig fer 2000 litres!

 

TRESOR 7: SA HISTÒRIA D'AMOR

Vaig conèixer a n'Antònia anant de gallufes. Una germana seva vengué per fer feina i per ses festes, jo la acompanyava a Maria: dinaven, sopaven, i en acabar anaven a nes ball. Sa meva dona tenia 12 anys, la vaig festejar fins es 18 anys! Això si, durant s'estiu, quan venien ses franceses, ses angleses... fèiem un parèntesis i després quan tornava sa temporada de s'oliva... tornàvem a festejar.

TRESOR 8: SES PRIMERES ESTRANGERES 

Ses primeres franceses arribaren a nes anys 50 i venien un poc... "arugades". A Deià no ens podíem atracar a cap al·lota, totes es casaren amb guàrdia civils, perquè sabien que tots noltros anàvem d'estrangeres.. i tots noltros ens casarem amb al·lotes des pla.

 

TRESOR 9: ES PRIMERS NEGOCIS TURÍSTICS

Noltros començarem un restaurant amb una barraca a sa cala, jo tenia una vintena d'anys. A Deià sempre hi ha hagut gent bohèmia: pintors i escriptors, escultors... per es Racó era on n'hi havia més i quan davallaven a Sa Cala a les 12 h estaven morts de calor. A sa cala no hi havia aigua, en recollíem amb un gorg en s'hivern, però quan feia malt temps s'omplia d'aigua salada, i els estrangers venien i ens deien: "¿qué hay para comer?" I els hi dèiem: "arròs de peix!". Com l'endemà... i l'en passat demà. Tot era peix, no compràvem res.

Els hi fèiem als estrangers un platet d'arròs... i ja guanyàvem més amb un platet d'arròs que anant a pescar.

 

TRESOR 10: ELS ALTRES NEGOCIS DE DEIÀ

Aquí sa pescava, se feia oli, guants... i contraban! De l'any 50 fins l'any 70 gràcies a nes contraban amb barques vàrem sobreviure. Vàrem passar gana.

Començarem es contraban amb vaixells que venien de Tanger o Ceuta carregats de sucre, farina, cafè, sacs d'arròs de Canadà i de Brasil, després començàrem a dur tabac... i se va embullar sa cosa, començarem a dur coses que no sabíem què eren "anau alerta amb això que no se bany!".

En aquella època un manobre guanyava 12 o 13 pessetes a nes dia i per fer feina un vespre, de contraban, n'hi donaven 200.

Amb es tabac s descarregaven es vespres 400 o 500 paquets. Moltes vegades no hi havia ni temps d'amagar-ho i ho deixaven darrera ses roques i si feia mala mar... t'arribaven es cartons de tabac fins a sa terrassa! Es segon vespre sa feien algunes parades amb un camió i 25 homes carregats amb 18 quilos cada un.

Amb es contraban, jo disfrutava.

Sa meva dona tenia por, però jo sabia de qui m'havia de guardar, no tenia por de res. Tenia un llaütet de 6 metros, amb un motor com de sa moto. Una vegada, per mor d'aquest llaüt tan lent, volíem fer es primer viatge, però varem haver de fer es darrer. Devien ser les 3 des dematí i amb sa barca carregada, érem com caragols. Varem arribar a descarregar a les 6 des dematí, quan ja havia sortit es sol i ja no hi havia ningú per recollir-ho!

TRESOR 11: RELACIONS ENTRE POBLES

Sempre ens relacionarem amb Sóller. Amb Valldemossa mai mos hi duguérem bé. Anàvem allà a insultar a ses valldemossines i mos esperaven es vespre i mos tiraven pedrades. Però amb es sollerics sempre hem estat com a germans. Anàvem a nes poble amb motorino, amb bicicleta... o caminant.

A Palma no hi vaig anar fins els 12 anys.

Es primer pic que m'hi dugueren va ser perquè vaig caure d'un marge i em van haver d'operar. Aquesta va ser sa meva primera visita a Palma.

 

QUAN CANVIÀ TOT

Moriren es senyors de ses possessions i se parcel·laren, es vengueren a estrangers cases, terrenys i tafones. Desaparegueren feines i oficis, Mai pensàrem que passaria tot això. L'amo de Can Bujosa, que morí anegat a ca seva, va ser s'unic que ho va veure. Deia: "un dia tot això estarà ple de casetes". En 30 anys ha canviat tot, Es mallorquins que s'en anaren, ara tornarien! Vengueren per sis reals ses cases per ses que ara els hi demanen 6 milions.

Aquí, acabaran per vendre ses pedres des marges, perquè ja no queda res més!

 

QUÈ ENYORES MÉS?

Sa cala. Quant més gent hi havia, eren una dotzena. Jo els duia amb un patín d'un català, el senyor Conrado. Mos donava per cada viatge 25 pessetes (tenia molts doblers i molts mals vicis!). Llavors era una platja estupenda, d'arena. La mar se la va endur fa més de 20 anys. S'aigua ha davallat més de 2 metros. Abans es tirava tot dins es torrent. Restes d'obres, fusta... En s'hivern davallava tot a sa cala i creava una capa que protegia sa platja d'arena. Ara ja no baixa ni aigua ni res.

Ja quasi no hi vaig.

A la teva memòria.
Descansa en pau, Joan.