Serra de Tramuntana
Unesco - World heritage
Serra de Tramuntana

Entrevista a Tòfol Castanyer: corredor de muntanya de l'equip Salomon

 

«Som una persona que ha tingut la sort de córrer per la Serra de Tramuntana i per molts llocs del món».

La introducció de la seva web és tota una declaració d'intencions: Tòfol Castanyer és un corredor de muntanya professional, obstinat a demostrar que no és imprescindible ser corredor de muntanya professional per gaudir com un corredor de muntanya professional. Complicat? en absolut!

CATEGORÍES: Cultura.

20.10.2016
 

Qui diu Tòfol Castanyer que és Tòfol Castanyer?

Som una persona la qual els altres coneixen com a corredor de muntanya perquè fa molts anys que ho faig. Però no som només això. Això succeeix en una petita part del meu dia a dia: també sóc pare, treballador i habitant de la Serra. Una vida que demostra que per competir en carreres de muntanya internacionals (i guanyar-les) n'hi ha prou amb un entrenament de base atlètica. Sense dedicacions de 6 hores diàries ni 3000 metres de desnivell positiu a cada sessió entrenant matí i horabaixa a una hora específica calculada sobre la base del rendiment.

 

Quan vas començar a córrer?

Vaig començar amb l'atletisme quan tenia uns 15 anys [en té 44] i vaig passar anys practicant totes les disciplines d'aquest esport. En aquesta època ja vivia a la Serra de Tramuntana i em donava molta peresa anar a la pista dels Prínceps d’Espanya a entrenar, així que vaig començar a fer-ho a casa: pujava a Fornalutx o a Biniaraix. Sense l’existència, encara, de carreres de muntanya ja adaptava els meus entrenaments d'atletisme a la muntanya, a la Serra, que coneixia ben bé perquè des dels 4 o 5 anys, com els meus pares treballaven els diumenges, sortia amb els meus tios a fer excursions. Més endavant vaig fer espeleologia, escalada... molts esports a la Serra que han fet que la muntanya estigués sempre present. I, un bon dia, al voltant de l'any 2000, ho lligues tot, i t'adones que als Pirineus comença a haver-hi carreres de muntanya...

Així que la Serra ha estat una gran influència dins la teva carrera com a esportista...

Totalment. Els meus primers entrenadors van ser els meus tios portant-me cada cap de setmana a caminar per ella, perquè al final t'ha d'agradar el mitjà. Sense fer esport ni molt menys, et vas adaptant, et trobes còmode pujant i baixant i després ho trasllades a l'esport que practiques. Es nota molt quan un esportista està adaptat a un mitjà o no. I per adaptar-se a la muntanya s’ha de “patejar-la”.

 

Estàs parlant d'adaptar-se al mitjà, la muntanya, per practicar esport, de forma molt similar a l'adaptació que ha sofert l'habitant de la Serra per adaptar-se a ella. Una de les raons per que és Patrimoni de la Humanitat. 

Sí, és clar que és sempre la carrera que s'ha d'adaptar a la muntanya. De fet la idea d'aquestes carreres sempre ha estat aquesta: respectar i protegir la Serra o el lloc on es disputen. Si no es pot pujar un cim perquè hi ha una determinada flora o fauna que no es pot tocar, és clar que la carrera passa per una altra banda. Crec que els crítics de les carreres de muntanya no tenen molta raó perquè sempre s'ha prioritzat el mitjà. Per raons ecològiques i de sostenibilitat i perquè aquest és precisament l'interès de la carrera: una pista sempre són 400 metres plans, generalment de color rosa, i l'asfalt sempre és asfalt, encara que et permeti conèixer una ciutat o un país... però sempre és asfalt, segur i pla. La muntanya, sigui a Mallorca, la península, als Pirineus o als Alps, a Malàisia o Amèrica, et porta a una carrera totalment diferent perquè no hi ha dues muntanyes iguals. Això és el que atreu: la muntanya, les seves diferències d'orografia i de tècnica. L'èxit d'aquestes carreres és el mitjà i per això es cuida.

«L'èxit d'aquestes carreres és el mitjà i per això es cuida».

Quines són les particularitats de la Serra? Qué es el que la fa diferent als alters mitjans que comentes?

La seva espectacularitat. La Serra de Tramuntana sorprèn molt a la gent que ve de fora perquè, en comparació amb les muntanyes espanyoles o europees et dóna la possibilitat de córrer en una muntanya dura (als Pirineus i als Alps l'herba fa el terreny més suau), de poca altura, no gaire tècnica... amb la mar a baix. Això és molt sorprenent, encara que els d’aquí quasi no siguem capaços de veure-ho.

 

Auqesta idiosincràsia de la Serra, aquets valors, són els que transmetes als training camps i a les carreres que organitzes?

Hi ha una gran diferència entre carreres i training camps infantils i per a adults. Les primeres no cerquen la competitivitat, la idea és que un nin corri per començar a entendre l'esport. Per diversió. Per conèixer més la Serra, un poble diferent, per adaptar-se a al mitjà dins el propi mitjà. La Serra de Tramuntana hauria de ser una assignatura als col·legis: una amb excursions fàcils, esport o acampades, perquè només pots aprendre a apreciar un lloc estant en ell. Això, de vegades va contra la realitat de la pròpia Serra: a mi m'agradaria que els nins l'exploressin, però després passa que hi ha immenses restriccions d'accés perquè el 90% pertany a propietaris privats. I estic d'acord en ser súper proteccionista tant amb la flora i la fauna de la Serra com amb les seves propietats privades i els propietaris que durant anys han treballat per mantenir-les, per mantenir la Serra de Tramuntana en bon estat. És un treball institucional el de vetllar per tots aquests interessos (els dels visitants, els de l'entorn i els dels propietaris). Aquest any no hi ha hagut Ultra de la Serra per un cúmul de circumstàncies relacionades amb aquest tema i basades en la idea de la incidència i l'impacte ambiental que la carrera pot tenir a la Tramuntana. Però, d'altra banda, tenim a les notícies que ens diuen que 30.000 turistes visiten la Serra cada any i si els divideixes en la temporada de senderisme, surten uns 1400 diaris a la Serra que, comparats amb els 800 corredors, em fan pensar que algunes coses no quadren. Que falta diàleg. Als training camps ho xerrem: màxima protecció amb tots els aspectes, regulació objectiva i diàleg per aconseguir que tots la gaudim i puguin crear-se projectes com el GR total des d'Andratx a Pollença acordat amb els propietaris per beneficiar al senderista, al corredor, o l'excursionista. 

«La Serra de Tramuntana hauria de ser una assignatura als col·legis. Només pots aprendre a apreciar un lloc estant en ell».

Com és la convivència entre els corredors de muntanya i els propietaris?

Depèn del propietari i del corredor. Jo, a la meva zona tinc claus i accés de finques privades perquè sempre he complert. Si el propietari no em deixa passar, entenc que té les seves raons, per això intento parlar amb ell i convèncer-lo. Així, quan organitzo els training camps puc fer rutes amb corredors per finques privades a les quals la gent habitualment no pot accedir.

El que li agrada al propietari és que xerris amb ell, siguis corredor, excursionista o senderista. I això és una cosa que les institucions han deixat de fer. Aconseguir que el propietari se senti a ca seva i compensar-li la col·laboració amb ajudes i subvencions per regenerar les zones de pas.

 

Estem parlant d'un punt "negre" de la Serra. Què és el que més t'agrada d'ella i el que menys?

El que més m'agrada és que sense ser una muntanya molt tècnica és molt dura. Córrer o entrenar aquí, et reforça molt, i després arribes als Alps o als Pirineus amb un nivell més alt. Una altra cosa és la possibilitat de tocar mar i en 5 o 6km lineals pujar 130 metres positius (si has parlat amb els propietaris de les finques per travessar-les), alguna cosa que es pot fer en pocs llocs. El bon temps que tenim tot l'any és un altre avantatge, tot i que els locals no ho apreciem molt, com córrer al costat de la mar... o les bones connexions que tenim des d'Europa. Allò dolent, és que la Serra no és una ruta fàcil ni pública, fa falta conèixer-la bé i demanar permisos... una altra és la falta d'altura i neu, hauríem de duplicar el Puig Major! [bromeja].

Ets un persontage rellevant per la Serra, per la forma que tens de donar-la a conèixer amb l'esport. Però, què més fas en ella?

Viure aquí. Tinc un olivar a la Serra. Un hort amb tomàtigues i pebrots... intento nodrir-me de la Tramuntana el que puc. Crec que només vivint dedins, aixecant-te cada dematí i mirant l’Ofre des d’una part de ca meva i el Port de Sóller a l'altra ja notes la importància que té i de la sort que tenim de viure aquí. La Tramuntana no és només muntanya, també són els seus pobles i la seva gent. Allò important és recórrer-la: corrent, amb bici, caminant o prenent un gelat.

«La Tramuntana no és només muntanya, també ho són els seus pobles i la seva gent».