Serra de Tramuntana
Unesco - World heritage
Serra de Tramuntana

L´art de 'sa tondre' a la Serra de Tramuntana

 
 
09.01.2018
 

El primer guardó del certamen de fotografia Serra de Tramuntana en la categoria ‘La gent de la Serra', va ser per a la fotografia Sa tondre' de Pedro José Fernández Martínez (a la imatge de la capçalera).

 

Avui en dia més que una obligació és una tradició. La necessitat de temps enrere d’aprofitar la llana és ara una festa. Maldament sigui per un dia, o un cap de setmana, les finques s’omplen de enrenou per rememorar el costum de passar la màquina a les ovelles per retirar la llana produïda al llarg de tot un any.

 

Quan la primavera comença a fer pujar les temperatures en la tranquil.litat que es respira per les muntanyes de la Serra de Tramuntana, els pagesos de les finques ja saben amb el deure que han de complir amb els seus animals de pastura. Mentre les ovelles rosseguen l’herba verda alienes al món que les envolta, poc a poc es comencen a fer els preparatius perquè la tondre es pugui fer exitosament.

 

No hi ha una data estricta per fer la feina. El temps, les primeres calors de la temporada o el calendari dels tonedors marcaran el dia en el que es durà a terme una de les feines del camp més arrelada dins la cultura tradicional mallorquina. Habitualment sol ser entre els mesos d’abril i juny.

 

Primer es sol fer a les finques del Pla on les temperatures solen pujar més prest i, al final, la tosa de les ovelles arriba a les possessions de muntanya. El treball pot començar dies o setmanes abans. Tot ha d’estar ben preparat perquè res no falli el dia de la tondre. S’han de repassar els tancats perquè les ovelles no puguin fugir durant l’arreplegada, s’ha d’aparaular el manescal i s’ha de proveir de pega i oli vell per esmorcar els animals.

 

La feina dura comença a primera hora del dia en qüestió quan l’alba trenca la foscor de la nit. Les ovelles han de ser conduïdes als sestadors, la qual cosa requereix anar a replegar-les. En funció del tamany de la finca i del ramat, un grup de persones i de cans ensinistrats es repartirà per tots els racons de la finca i anirà reunint els animals per conduir-los ordenadament cap als sestadors on es farà la tosa.

 

Mentrestant, els tonedors preparen les seves màquines elèctriques i el manescal les xeringues per vacunar-les. En un racó, un fogó amb una olla vella anirà donant temperatura a l’oli per esmorcar les ovelles.

 

Quan els animals han pogut ser arreplegats i estan ben tancats perquè no puguin escapar, comença la feina de valent. S’han acabat les corregudes per dins la finca encalçant les ovelles perdudes o aquelles que s’escapen, però tot just està a punt de començar la feina que canviarà l’aspecte dels animals. Comença la festa de la tosa.

 

Un ofici antic

 

Antigament la feina era molt més laboriosa que ara. Abans es feia a mà i el que ara pot estar fet en uns pocs minuts, abans necessitava de la paciència i l’habilitat del tonedor que només disposava d’unes esmolades tisores per rematar la feina.

 

Un a un els animals surten del corral. Espantats, amb ganes de fugir escapats i desconeixent cap on se’n van, el pagès acompanya l’animal als peus del tonedor. Amb una habilitat digna de tot reconeixement, amb i ofici, la màquina elèctrica a les mans del tonedor comença la seva feina.

 

De la panxa al llom, i de les cuixes  braços a l’esquena, la màquina de tondre s’obri camí dins l’espessa i gruixuda llana que poc a poc es va desprenent de l’animal que l’ha anat produint al llarg del darrer any.

 

Un treball en cadena

 

Amb la màxima cura que permet una feina en la que l’animal exterioritza cert nerviosisme, el tonedor va fent la seva feina. En cas de produir-se alguna ferida, un ungüent de color blavós s’ocupa de sanejar-la i cicatritzar-la.

 

La feina es repeteix una i altra vegada. Tantes com animals hi ha dins la guarda. Només els nens més joves es salvaran de la pelada. El treball coordinat en cadena és fonamental perquè la tosa acabi amb èxit. També ho és mantenir l’animal sense massa estrès ja que així permet pelar-lo sense necessitat d’haver-lo de fermar.

 

Una vegada que l’animal està pelat, el manescal se n’ocuparà d’ell. Una revisió ocular servirà per diagnosticar l’estat de salut i posteriorment una  xeringada li inocularà la dosi justa de medicament per garantir que l’animal continuarà amb bona salut durant un any més. Si no està censat, l’animal rebrà un etiquetatge que se li col·locarà a l’orella emulant una arracada.

 

A la revisió de l’animal que realitza el manescal, li seguirà la que li farà el pastor de la finca. Bàsicament per constatar que el collar i el picarol segueixen al seu lloc sense perill que es pugui desprendre. A les ovelles més joves que encara no el duen posat, els tocarà el torn d’estrenar l’esquella que anirà penjada d’un collar de fusta elaborat amb lledoner o mata. La feina està a punt d’arribar al seu final. Només queda el torn de l’esmorcat.

 

A més de servir per espantar els mosquits que podrien transmetre alguna malaltia a l’animal, l’esmorcat té una altra important finalitat. La de marcar els animals per diferenciar-lo dels de la finca dels voltants. Així, emprant un ferro, moltes finques utilitzen les sigles del seu propietari, les marques damunt el lloc o les que dibuixen un ferro forjat en formes tan diferents com una estrella o un cercle.

 

Per marcar l’animal es sol utilitzar l’oli vell, o ranci. Aquest s’introdueix dins una olla vella i quan agafa temperatura s’hi aboca la pega en pols. Aquest producte donarà el color definitiu a la marca que rebrà l’animal a l’esquena o a un dels seus costats.

 

Quan l’animal acaba de rebre la marca definitiva ja està a punt de ser amollat. Ha acabat la feina en cadena que va començar el pastor, va prosseguir el tonedor, el veterinari i el marcador. A mesura que la feina es va fent, l’ajudant del tonedor va recollint les restes de llana que s’obté de la pelada de l’animal. Antigament aquest producte tenia diverses sortides però actualment la pràctica totalitat d’aquest producte natural acaba amuntegat o, en els pitjors dels casos, cremat.

 

Matalassos i filatures eren algunes de les sortides que antigament se li donava a la llana, recursos que els nous temps han acabat per arraconar. Una a una les ovelles segueixen escrupolosament l’ordre establert en la tosa. La feina poc a poc va arribant al seu punt i final quan tota la guarda ha passat per les mans del tonedor i de tots els seus ajudants.

 

Berenar i dinar

 

Però sens dubte, els moments més esperats del dia són el berenar o el dinar que segueixen a la tosa. És el moment per celebrar el final de la jornada i on tota la gent que ha participat en els diferents processos aprofita per reposar forces.

 

El dinar del dia del tondre és el moment més esperat que remata una de les tradicions de la pagesia popular mallorquina més conegudes. Amb el regust de la feina feta i la panxa plena del més variat assortit de menjars, embotits i vins de la terra, els participants de la tosa acaben la jornada de tosa i tornen a casa cansats.

 

Mentrestant la finca va recuperant la tranquil·litat, les ovelles tornen a les pastures i el silenci es va apoderant de la possessió només trencat pel so d’un picarol que es sent a la llunyania. El sol baixa i poc a poc la foscor apaga el dia.