Serra de Tramuntana
Unesco - World heritage
Serra de Tramuntana

El funcionament de les cases de neu de la Serra

 
 
17.01.2018
 

La recollida de neu i el seu emmagatzematge dins grans dipòsits, situats als punts més elevats i ombrívols de la muntanya, fou, encara a principis del segle XX, una de les activitats més característiques de la serra de Tramuntana.

 

Fins fa relativament poc temps, a Mallorca, la neu va ser un producte sumament valorat. L'interès social per disposar de neu al llarg de l'any, i sobretot a l'estiu, radicava bàsicament en l'ús medicinal que s'en feia, la seva funció com a conservant i també pels seus usos gastronòmics -els gelats no són invent de fa dos dies...-.

 

L'aprofitament de la neu constituïa un món amb una organització molt complexa: un cop es produïen les primeres nevades d'importància als punts més elevats de la Serra - sovint durant les darreres setmanes del mes de desembre, però també abans o, algunes vegades més tard...-, les colles de nevaters formades per entre 8 i 12 homes, sovint carboners, missatgers o margers -el nevater d'ofici com a tal no existia, car era una activitat de temporada curta-, pujaven als indrets on s'hi trobavem els clots.

 

Acte seguit, es procedia a omplir i pitjar la neu -sovint ho feien descalços, així que allò de la cançó pitgen sa neu, pitgen sa neu... no els devia fer massa gràcia als qui pitjaven-. Ple el clot, es tapava amb fulls secs de càrritx o teules per facilitar la conservació de la neu gelada.

 

Sols en un cas -les cases de neu de Fartàritx, en el vessant nord-est del massís del puig Tomir, construïdes durant el segle XVIII-, podem trobar un cobriment d'obra de pedra i morter de calç. Com a complement necessari del conjunt arquitectònic que conformen les cases de neu, s'ha d'esmentar el porxo o cases dels nevaters, construcció senzilla d'una sola habitació feta de pedra en sec i que constituïa l'habitatge dels nevaters en temps de recollida.

 

Per altra banda, els camins que donaven accès a les cases de neu -els blocs eren conduïts perfectament condicionats per assegurar la seva conservació fins als punts més llunyans de l'illa, com per exemple, Palma, Manacor, Felanitx o Artà-, conformen un magnífic exemple de camins empedrats de muntanya, perfectament integrats dins el paisatge.

 

Primeres referències a les cases de neu

 

La introducció a Mallorca de les tècniques d'emmagatzament i comercialització de la neu és del tot desconeguda, encara que diferents circumstàncies fan pensar que fou durant l'època musulmana quan es va introduir el seu ús.

 

Les primeres referències històriques les tenim a cròniques del segle XVI: l'historiador Joan Binimelis escriví l'any 1595, a la seva obra història general del regne de Mallorca que "hay en distintos puntos de la montaña y, principalmente en la zona de Fornalutx, algunas casas en donde se recoge la nieve durante todo el invierno, para proveer la ciudad en verano y aun todo el año".

 

A la primera meitat del segle XVII, la popularització del consum de la neu i les qualitats que se li atribuïen en el camp de la salut, augmentà considerablement la seva valoració. A partir dels primers anys del segle XX, la introducció de tècniques per obtenir gel artificial, en grans quantitats i a les pròpies ciutats, acabà paulatinament amb el treball efectuat -era duríssim, per altra banda- a les antigues cases de neu.

 

La darrera casa de neu que es mantigué activa a Mallorca fou la del vessant oriental del coll de Comafreda i té un gran valor arquitectònic i històric. L'establiment de la fàbrica de gel de so n'Amonda, a Inca, provocà el seu abandonament definitiu en acabar l'hivern de l'any 1927.

 

A Mallorca s'han comptabilitzat fins al moment un total de 42 cases de neu, repartides per diferents indrets de la Serra de Tramuntana. Sols una casa es troba fora d'aquesta, en concret a Artà, en un punt elevat de la serra de Llevant -a poc més de 500 metres d'alçada-.

 

La major part d'aquests dipòsits -36 de 42- es localitzen al sector central de la Serra de Tramuntana, en els massissos del Puig de Massanella, Puig del Teix, serra de sa Rateta i Puig Tomir, un patrimoni riquíssim i ple de valor cultural i històric.

 

El treball de les cases de neu

 

El treball a les cases de neu era dut a terme per els bracers i els jornalers (el terme nevater només fa referència a les persones que comercien amb la neu, però no als treballadors). Aquests treballadors no eren especialitzats, ja que les nevades només ocorrien de manera ocasional a l’hivern. Si la casa de neu es trobava dins una possessió, quan havia una nevada important els mateixos missatges i jornalers de la possessió deixaven les seves tasques habituals per anar a arreplegar-ne neu.

 

Si la casa de neu es trobava arrendada només per nevatejar, el propietari cercava pels pobles propers a joves disposats a treballar durant el temps que dugués arreplegar tota la neu possible, el que podia durar des d’uns dies fins una setmana. Durant aquest temps, els bracers i jornalers vivien als porxos, que el nevater havia de comprometre’s a mantenir en unes condicions d’habitabilitat mínimes.

 

Les tasques dels treballadors de la neu començaven replegant la neu més propera a les cases, primer amb pales, i, a mesura que s’anaven allunyant del pou, amb cistells que carregaven a peu o amb una bístia. Una vegada havia una bona quantitat a la casa de neu, els treballadors baixaven i la trepitjaven durant hores per premsar-la i fer gel.

 

Es tractava d’una tasca dura que es feia just amb l’equipament que el treballador hagués portat amb ell i durant la qual els treballadors entonaven cançons de nevater, que els hi ajudaven a abstreure’s del fred i marcaven un ritme constant per trepitjar la neu. Quan ja s’havia compactat, la capa de gel es cobria amb càrritx i es tornava a dipositar neu i a repetir el procés fins que s’aconseguien les capes suficients com per emplenar la casa de neu. La darrera capa es cobria amb cendra, branques i càrritx.

 

La casa es solia obrir a principis d’abril, i ràpidament es tallaven peces de gel, s’embolicaven amb càrritx i es transportaven fins al carro, des d’on es comercialitzaven principalment a Palma, on aquest gel s’utilitzava amb finalitats medicinals i alimentaries.

 

Altres construccions adjacents que es presenten són els porxos o barraques de nevater, on es resguardaven els treballadors i es guardaven les eines o el carro. També destaquen els camins de nevater, que podien ser els únics que arribaven a certes altures (i que per tant es feien amb el propòsit exclusiu de millorar la comunicació amb les cases de neu).

 

Sovint eren camins adaptats per poder transportar les bísties carregades amb neu fins al camí de carro més proper, on es dipositava la neu fins que el caro era ple. Degut al caràcter perible de la neu, les comunicacions eren importants., ja que a major tardança durant el transport, més neu es fonia. Per això, sovint la neu es transportava pels camins ombrívols o fins i tot durant la nit.