CA

Cultura

Cultura

El paisatge cultural de la serra de Tramuntana és un exemple d’aprofitament agrícola sostenible i testimoni de la convivència harmoniosa entre l’home i el medi durant segles. Cada civilització que ha passat per la serra ha transformat la terra per fer-la més habitable. D’aquestes accions de l’home ha sorgit l’actual paisatge, reconegut com a Patrimoni Mundial per la Unesco el 2011.

L’intercanvi entre les cultures musulmana i cristiana va forjar aquest paisatge únic. La dominació musulmana queda reflectida en sistemes de regulació hídrica com sèquies, aljubs o nòries. A partir de la conquesta cristiana, es divideixen els terrenys en grans latifundis amb funció agrícola i ramadera i es generalitza la construcció en pedra en sec, per tal de preparar el terreny per al cultiu d’oliveres, vinyes i cereals.

Avui en dia, la Serra conserva aquest immens conjunt de marjades, la complexa tecnologia hidràulica, la xarxa de camins empedrats i d’altres elements etnològics i culturals de gran interès.

Història

La Serra actual és hereva directa de l’època de la Mallorca musulmana, que es va iniciar l’any 903 i que va suposar la transformació de l’espai rural a través de la ramaderia extensiva i l’agricultura de regadiu. Els musulmans eren experts en tècniques de canalització i distribució de l’aigua per usar-la en horts i vergers, fet que va donar com a resultat un paisatge boscós amb caça, ramaderia extensiva i explotacions de regadiu, al voltant de les quals es varen ubicar els nuclis de població i les mesquites.

Posteriorment, la conquesta catalana de Mallorca l’any 1229 va suposar la implantació del sistema feudal europeu, que va comportar una concentració de la població i una reducció del bosc per obtenir espais de conreu nous. En aquesta època varen aparèixer, a més dels pobles, els sistemes feudals, que varen trencar la disseminació agrícola, varen concentrar la propietat en mans de la noblesa i es varen crear les anomenades possessions, les grans finques rurals.

Els pobles de la Serra són d’origen medieval i alguns encara perduren, com Valldemossa, Estellencs, Banyalbufar o Fornalutx. Varen aparèixer com a punts de repoblació després de la conquesta cristiana, en alguns casos associats a propietats forestals comunals, els habitants dels quals aconseguien els seus propis recursos. És el cas de la comuna de Bunyola, la de Fornalutx o la de Caimari, encara avui propietats públiques i mantingudes amb orgull de forma mancomunada pels seus habitants.

En el segle XVII és quan es té constància per primera vegada dels sistemes tradicionals d’explotació dels recursos forestals, com el carbó i la calç, que servien per aprofitar els alzinars mediterranis on no era possible, per raons climàtiques, el conreu de l’olivera. El cultiu de l’oli i el seu paisatge, que es manté fins avui, es va complementar amb l’expansió de la vinya durant el segle XIX i de l’ametler durant el segle XX, que varen donar lloc al paisatge cultural que encara ara es manté.

Al paisatge rural de l’oli i les marjades, amb les possessions i els pobles petits, s’hi varen superposar, a final del segle XIX i principi del XX, els efectes de la industrialització. En aquella època, la creació d’infraestructures com les ferroviàries, les carreteres, els camins o les petites centrals elèctriques en alguns casos, són un exemple magnífic de patrimoni públic ben integrat en el medi, ja que moltes es varen amb la tècnica de la pedra en sec.

D’altra banda, el desenvolupament de la indústria tèxtil, molt destacada a pobles com Sóller i Esporles, va generar un desenvolupament comercial molt notable que va permetre l’expansió urbana dels nuclis més rellevants. A partir de la segona meitat del segle XX, la indústria turística va implicar l’abandonament progressiu de l’activitat agrícola a les zones amb més dificultat per cultivar.

Consorci Serra de Tamuntana

Contacte

General Riera, 113, Palma

(+34) 971 219 735

serradetramuntana@conselldemallorca.net

Avís legal i Política de galetes