PAISATGE CREAT

Paisatge de l´aigua

L´aprofitament de l´aigua, un recurs escàs i preuat en el context climàtic i cultural de la conca de la mar Mediterrània, ha donat lloc a Mallorca, i en particular a la Serra de Tramuntana, a la construcció d´un complex conjunt de construccions d´enginyeria hídrica tradicional amb la finalitat de captar i extreure l´aigua subterrània o superficial, i conduir-la, distribuir-la i emmagatzemar-la. També s´han habilitat, històricament, importants sistemes de regulació i control dels excessos hídrics que ocasionalment provoquen les pluges torrencials, i que provoquen inundacions i altres efectes relacionats amb l´erosió del sòl.

En tota la regió mediterrània, l´aigua és un element limitat - la seva presència i absència tenen una elevada component estacional-, i l´illa de Mallorca no és aliena a aquesta especificitat. Mallorca, amb una superfície de 3.620 km2, no compta amb rius sinó amb rieres, barrancs, rambles i torrents. Mallorca també disposa de surgències (fonts) que es troben aïllades i disperses pel territori mallorquí però són, amb notable diferència, més abundants a la Serra de Tramuntana- enfront de la resta de l´illa, on abunden els pous- i els cabals són més aviat modestos.

L´aigua de fonts i de torrents ha estat històricament aprofitada per a múltiples funcions. A més del consum humà, a les possessions i en els nuclis urbans, l´aigua ha servit per abeurar bestiar, com a força motriu i per regar convenientment els cultius.

Els sistemes tradicionals de regulació, distribució i emmagatzematge hídric, que han funcionat en general fins ben entrat el segle XX, i encara avui ho fan en molts casos, són el resultat constructiu d´una obra en continu desenvolupament que ha estat modificada, ampliada i adaptada des de l´Edat Mitjana, i en concret des del segle XIII com demostren diverses referències documentals.

La Serra de Tramuntana presenta la singularitat que en un mateix espai coexisteixen la funció agrícola i la funció hidràulica i de drenatge de l´aigua, configurant un sistema que, com a tal, només pot ser comprès si s´atén la suma complexa de les seves parts i no merament els seus elements individuals. A més, a la xarxa natural de rieres i torrents, que realitzen una funció natural de drenatge d´aquells excessos, es superposa una xarxa antròpica d´aprofitament d´aquests recursos. Aquesta xarxa antròpica, superposada a la natural, s´integra i s´adapta a les característiques físiques i topogràfiques del terreny per configurar un paisatge de l´aigua, la virtut del qual resideix precisament en la integració equilibrada de l´activitat humana en el medi, així com en el conjunt de l´obra realitzada, que adquireix així un valor patrimonial de gran interès.

El desenvolupament d´aquesta esmentada doble xarxa hídrica troba les seves motivacions en l´aprofitament de les excepcionals condicions de riquesa hídrica de la serra de Tramuntana, vinculades al context geogràfic d´una illa mediterrània caracteritzada per l´absència de fonts regulars d´abastament hídric. Així, donades les seves elevades precipitacions -en comparació a la resta del territori insular -la Serra de Tramuntana ha actuat, directa o indirectament, com a principal proveïdor d´aigua de l´illa de Mallorca. Però paradoxalment, les condicions físiques que fan possible la relativa abundància d´aigua a la Serra de Tramuntana suposen una amenaça per al fràgil patrimoni construït, ja que aquest es troba exposat a importants episodis d´inundació que l´afecten ocasionalment, i que tenen efectes erosius no menys importants.

El patrimoni etnològic resultant no és únicament material, sinó que inclou aspectes intangibles ja que els sistemes hidràulics i els terrenys abastats tenen un clar reflex en la toponímia local i en una terminologia pròpia, sempre expressada en la variant mallorquina de la llengua catalana. Així, fonts, molins, horts i altres tants espais rurals, per petits que siguin, prenen un nom de lloc distintiu. Des d´un punt de vista geogràfic, la fixació espacial d´aquesta rica i densa toponímia és de gran utilitat per a la localització i delimitació exacta dels paisatges de l´aigua, ja que nombrosos noms de lloc fan referència a la hidràulica i altres elements hidrogràfics (hidrònims).

Per tal d´aprofitar els cabals a les conques hidrogràfiques de la Serra de Tramuntana, i proveir-se de terres de conreu, els diferents grups humans que han ocupat aquest territori han utilitzat profusament la tècnica constructiva de pedra en sec per anar delimitant i fixant els llits de les rieres, rambles i altres cursos secundaris, i habilitar parets sobre certs trams o cursos d´aigua amb la qual cosa ha estat relativament fàcil decidir el traçat de les sèquies i, en general, del sistema hídric construït, conformat per sistemes de captació i desviació mitjançant preses, sistemes de distribució mitjançant canalitzacions, i sistemes d´emmagatzematge mitjançant basses, basses o aljubs, i fins i tot mitjançant la mateixa sèquia eixamplada.

El resultat és un complex i singular paisatge de l´aigua, al llarg d´aquest recorregut l´aigua, canalitzada des d´una font o una riera o torrent, és aprofitada per a diferents usos. Aquest paisatge es caracteritza per la densitat i abundància dels seus elements tipològics, que poden ser organitzar-se en sis grups segons la seva funcionalitat:

Elements de captació d´aigua superficial i subterrània: manantials i fonts naturals, preses associades a cursos superficials d´aigua i embassaments, fonts de mina, i pous i sínies.
Elements de conducció i distribució: sèquies i altres canalitzacions.
Elements de control hídric: ralles, albellons, eixugadors, parats, marjades, en la terminologia popular mallorquina.
Elements d´emmagatzematge: dipòsits d´aigua (aljubs, basses, abeuradors).
Elements d´utilització de l´aigua com a força motriu: molins fariners i molins de paper.
Elements d´aprofitament de la neu: neveres.