menú
seguidors facebook: 9.045
PAISATGE NATURAL
/El substrat geològic i les formes del relleu
Els materials geològics de la Serra de Tramuntana abasten un període que va des del final del paleozoic (carbonífer) fins el miocè inferior, és a dir dels 240 als 15 milions d´anys. Es tracta bàsicament de roques sedimentàries, predominantment calcàries del juràssic (era Secundària), que són les que confereixen el color grisós característics dels cims i penya-segats de la Serra.
Els dipòsits litològics de la Serra, sedimentats majoritàriament en el fons d´antigues conques marines, es veieren afectats fa uns 15 milions d´anys per l´anomenada orogènia alpina, conseqüència de la col·lisió entre les plaques tectòniques africana i euroasiàtica, que provocà el plegament de grans masses de roques sedimentàries, aixecades des dels fons marins, i que es formaren com a serralades al voltant de la mar Mediterrània: Alps, Bètiques, Alps, Pirineus i la mateixa Serra de Tramuntana.
D´aquesta forma, les roques que avui constitueixen majoritàriament la muntanya mallorquina sofriren un procés de compressió que responia a pressions en direcció noroest, i que són la causa dels successius plegaments i cavalcaments actuals, alineats en direcció sudoest-nordest, i apinyats cap al noroest. En conseqüència, la vessant septentrional de la serralada presenta un relleu enèrgic que correspon a grans trets als fronts d´encavalcament, mentre que el vessant meridional és més suau, en adaptar-se a la inclinació general cap al sud-est que presenten els materials rocallosos.
D´altra banda, una característica molt pròpia de la Serra és l´alternança dels grans penya-segats amb valls i vessants de pendent molt menor, fet que respon a diferències en la litologia: els penya-segats els formen calcàries dures, mentre que en la seva base afloren materials molt més tous (argiles o calcarenites), pròpies de les vessants i els fons de valls. Aquesta alternança entre materials durs i materials argilosos és important perquè explica les surgències d´aigua al llarg de la comarca.
Aquesta disposició generalitzada en direcció nord-est-sud-oest es veu truncada per talls perpendiculars provocades per falles produïdes durant el mateix període orogènic o bé com a conseqüència de la distensió que es va produir un cop finalitzada la fase orogènica. és així com apareixen les valls de Valldemossa, Puigpunyent o Sóller, mentre que en altres llocs aquestes línies de fractura seran els punts sobre els que es formaran grans canons i barrancs per efecte de l´erosió de les roques calcàries.
Sobre la base dels materials calcaris aixecats es varen succeir els processos propis dels anomenats agents geomorfològics, que actuen sobre les roques emergides provocant la seva fragmentació, transport i posterior sedimentació, tot conformant un procés evolutiu que és el que ha anat modelant el paisatge d´avui. En la Serra de Tramuntana s´han d´assenyalar quatre tipus de modelat del relleu: el modelat fluviotorrencial, que s´associa a torrents i barrancs; el modelat de vessants, en forma de penya-segats i vessants; el modelat litoral, propi de la zona costanera i que presenta les morfologies dels penya-segats litorals i les cales; i el modelat càrstic, fruit de l´acció química de l´aigua en dissoldre la roca calcària, i que de fet és el més característic de la muntanya mallorquina.
El modelat fluviotorrencial està ben representat en la Serra por l´extensa xarxa de torrents existent. La xarxa de canals del sistema fluviotorrencial de la Serra aprofita, en termes generals, les zones de materials tous que es troben en la base dels massissos calcaris per crear amples valls longitudinals a través dels quals s´organitza la xarxa de torrents. Encara així, és freqüent trobar en les zones de capçalera torrents encaixats dins els paquets calcaris, aprofitant debilitats o fractures estructurals, creant profunds talls en la roca que es transformen en canons càrstics de formes espectaculars.
Els torrents de la Serra de Tramuntana s´orienten principalment de manera longitudinal, seguint el sentit de la seva estructura geològica, encara que sovint ho fan també en forma de curts trams transversals que excaven barrancs i petits canons (els estrets), com els de la vall de Ternelles, el pla de Cúber o la connexió de la vall d´Orient amb el pla central de Mallorca a través de Es Freu i de Coanegra, així com l´emblemàtic estret de Valldemossa. La vessant litoral de la Serra, en canvi, està constituïda més aviat per torrents de recorregut curt i pendents notables, que en ocasions davallen directament des de la mateixa línia de cims.
El modelat dels vessants engloba un ample conjunt de processos i formes com a resultat de l´acció dels mecanismes de meteorització: des de la caiguda de blocs rocosos fins a la lenta desmembració dels vessants en forma de petites graves. Els agents implicats -bàsicament l´aigua i la gravetat- determinen, per exemple, l´aparició de les rossegueres.
En tercer lloc, el litoral apareix com un entorn molt dinàmic en el que el modelat es produeix a través de processos mecànics (l´abrasió produïda per l´acció de les onades), i processos bioerosius produïts per organismes propis d´aquests ambients. Tanmateix, és el modelat càrstic el que té un més gran interès geomorfològic en la Serra de Tramuntana, un tipus d´erosió propi de les roques carbonatades, atacades químicament per l´aigua amb contingut de diòxid de carboni, i que dóna lloc a una gran varietat de morfologies, tant en la seva part superficial (exocarst) com a l´interior, en forma de galeries subterrànies, coves i avencs.
L´exocarst es manifesta amb morfologies externes com les dolines o els camps de lapiaz -localment conegut amb el nom de rellar o esquetjar, paraules que apareixen repetidament en la toponímia de la Serra-, però també canons càrstics com el del torrent de Pareis, a Escorca. Els rellars més espectaculars són potser els de ses Monges i els de es Pixarells, en la zona de Lluc. Per altra banda, hi ha la presència de depressions tancades i que adquireixen forma de depressions circulars o allargades. Després, destaquen per la seva abundància les cavitats subterrànies amb una exagerada component vertical (els avencs, en la terminologia popular catalana, que assoleixen els 100 metres de profunditat), i les coves, que constitueixen un complex conjunt de cavitats per les quals es pot resseguir un sistema de drenatge subterrani d´aigües.